Per què existeix SofterPilates?

Tot va començar el març del 2020, quan va arribar la famosa pandèmia. Aleshores jo treballava en un centre sanitari públic i encara no teniem mascaretes FFP2 per protegir-nos. Durant les primeres setmanes de pandèmia els carrers estaven buits, però no paraven d'arribar pacients tossint i plorant. Pocs dies després, vaig caure molt malalta i en qüestió de poques hores vaig quedar-me sense forces a sobre el llit.

​

Vaig passar les pitjors setmanes de la meva vida al llit sense poder-me moure, ni dormir, ni respirar, mirant el sostre, perdent molts quilos, navegant entre la consciència i la inconsciència, sense saber si era de dia o de nit i amb uns nivells de dolor que mai havia pensat possibles.

Amb tots els centres sanitaris col·lapsats i jo sent "jove i sana", no em van voler ingressar ni donar cap tractament. També em van prohibir prendre antiinflamatoris perquè encara no se sabia si podien estar contraindicats amb aquest nou virus. Ser dona també va ajudar: "potser tens ansietat..." deien alguns metges il·luminats quan arribava amb ambulància, en cadira de rodes, sense poder aguantar-me dreta, els ulls perduts, la respiració dèbil, un fil de veu cobert per tos incessant i el cos exhaust de no poder ni dormir. 

​​

Vaig estar amb moltíssima simptomatologia i covid positiva durant 48 dies. I, just quan per fi vaig donar negatiu i pensava que poc a poc tornaria a veure la llum, el meu sistema immune, esgotat, va desenvolupar una síndrome neurodegenerativa anomenada Síndrome de Guillain Barré (amb un 5-6% de mortalitat), que va afectar encara més tot el sistema nerviós, empitjorant la meva capacitat respiratòria, cognitiva, neurològica i ràpidament deixant-me sense poder caminar, llegir texts llargs ni entendre el què la gent em deia.

​

Em van acceptar a un programa de rehabilitació física, respiratòria i cognitiva a l'Institut de Neurorehabilitació Guttmann. Durant l'entrevista inicial amb el neuròleg, i després d'haver-me realitzat una sèrie de tests neurològics, li vaig preguntar "milloraré, em quedaré igual o anaré a pitjor?". I ell, arronsant les espatlles, em va dir que, sincerament, no en tenia ni idea. ​Aquells mesos van ser molt durs, a tots els nivells, però recordo en especial un dia en què 2 dels fisioterapeutes estaven estabilitzant el meu cos a sobre d'una pilota fitball (perquè sinó queia constantment) i vaig pensar:

"Mare meva, si me'n surto d'aquesta,

dedicaré la resta de la meva vida

a ajudar a gent en circumstàncies similars".

​​

Després de mesos i anys de rehabilitació, tests, tractaments mèdics amb efectes secundaris, molt gaslighting mèdic i molt, molt d'esforç, de mica en mica vaig començar a millorar. A pesar de la fatiga crònica severa dels primers anys que em tenia al llit pràcticament 24h, de la simptomatologia invalidant i d'algunes seqüeles greus que encara arrossego com la fatiga postesforç (PEM) i la traqueobroncomalàcia moderada (que m'obliga, entre d'altres coses, a dormir amb CPAP de per vida), tan bon punt vaig poder, vaig començar els estudis per fer el meu nou somni, realitat.

​

Tot això que m'estava passant havia de tenir algun sentit! I com que no li trobava, n'hi vaig buscar un; aprendria al màxim sobre tot el que m'estava passant, em fixaria en tot el que m'hauria ajudat i mai vaig rebre a temps, i quan pogués em convertiria en el tipus de persona que podria ajudar a gent com jo des d'una perspectiva d'experiència personal i holística. Aplicant no només els coneixements tècnics per a rehabilitar un cos malalt, sinó donant-li importància també al trauma mèdic que comporten aquestes patologies complexes.

​

Aportar escolta activa, paciència, validació, empatia, adaptabilitat, humanitat.

 

I quan ho veia tot fosc i em fallaven les forces, aquest es va tornar en el meu objectiu i el meu far. ​

Vaig participar en diversos estudis d'investigació i de rehabilitació física per a malalties postvirals com el que es va fer en el Balneari de Caldes tan a dins de la piscina termal com al gimnàs amb la fisioterapeuta. Allà, de nou, vaig adonar-me com n'és d'important trobar-se amb professionals que entenen aquestes malalties i et tracten amb paciència, respecte i empatia.

​​

I també vaig passar-me anys llegint constantment estudis científics sobre malalties postvirals, malalties del sistema immunitari, síndromes neurodegeneratives, estrès posttraumàtic complex (per malaltia), etc. Per què passen?, què es pot fer per millorar-ne la simptomatologia? Vaig contactar amb centenars d'afectats a través de les xarxes socials i col·lectius d'afectats nacionals i internacionals, aprenent de cada una de les seves històries personals, cada una d'elles es mereixeria un llibre. I mentre compartien tot allò que els havia funcionat o anat bé a un i a un altre, jo escoltava i pensava: els hi oferiré en el futur.

​

Tal com ho veig jo, quan la vida t'obliga a fer un viatge tan dur tens 3 opcions:

​

• Donar-te per vençut i abandonar-te. És el camí més normal, perquè les malalties cròniques destrueixen la vida tal qual la coneixies i ningú està preparat per una tempesta similar. Tots els que hem passat per malalties complexes que canvien tots els aspectes de la teva vida, hem tingut moments i èpoques en les quals la desesperació ha guanyat. Però això no ens fa dèbils, no té res a veure amb la nostra força o valia, només ens fa humans.

​

• Seguir buscant solucions. Sona bé, però quan el teu cos no funciona, els metges no et fan cas i alguns d'ells et maltracten, la teva xarxa social va desapareixent i l'energia falla, buscar solucions constantment és molt, molt difícil. Emocionalment costa mantenir l'esperança i les ganes de lluitar mentre nades constantment a contracorrent. Però quan te n'adones que l'únic interessat en el teu benestar ets tu mateix, toca aixecar-te cada dia i continuar. És algo que tots nosaltres hem hagut d'aprendre i no és una lliçó fàcil d'assumir.

​

• Transformar el que t'ha passat en una oportunitat. Convertir tot lo negatiu, tot el que ha destrossat la vida tal com la coneixies, en aprenentatge. Buscar-li un sentit que estigui alineat amb els teus valors actuals com a persona i, sobretot, sobretot: crear-te un objectiu de futur.

 

D'aquí neix la missió SofterPilates i la meva vocació imparable per ajudar a persones que senten que el cos els falla, el món continua sense ells i el trauma de tot plegat se'ls menja. Perquè cada història és diferent, però quasi sempre hi pot haver un marge de millora si et trobes amb el professional correcte.

 

Empatia, coneixement, exercici terapèutic adaptat i molta paciència.

​

Els que hem passat per processos de salut complexos sabem que és molt dur perdre la salut, perquè sovint també comporta perdre la teva autonomia física, la pau de viure sense dolor, significa en molts casos perdre la feina, perdre amistats, perdre parelles i fins i tot familiars. Conec tants casos...

​​

Per això, si estàs llegint aquestes línies, no dubtis en contactar-me i parlem. T'ajudaré en tot el que pugui perquè, per a mi, ajudar a persones com tu és el que li dona sentit a tot plegat...